Be, el passat  15 /12/09, van fer el sorteig de la QH, Quebrantahuesos,  donç, no, no ens ha tocat.

Per mi ha sigut una bona desilusió, ja sabia, que era un 50% de posibilitats, que 15400 inscrits son una passada, però la QH per mi era una motivació extra, una bona pastanaga per entrenar, si, ja se que hi han més marxes, Etc, Etc.

Sembla extrany, que un objectiu clar i determinat, et mogui de manera, tan important, de fet,  feia 2Mesos que entrenavem, sortides nocturnes, alguna ruta ja de 100km.

Com diu en Guardiola, persistirem, i continuarem treballant, o sigui entrenant, segurament les noves fites seran La Terra de Remences i la Irati Xtrem.

Tot aquest Novembre, hem estat fent sortides Nocturnes, a les 9 del Vespre, increible, però, alguna Setmana, hem arribat a esser 10 persones, cal, alguna cosa mes, que ganes de fer un passeig, tambe hem avançat en les rutes i ultimament ja anavem fins Hortsavinya.

Si, continuem sortint, inclus aquesta setmana, amb aquest fred, semblem pasturets abrigadets, abrigadets.

Un cop surts ja esta, però sortir, deu ni do i puki nuki;  els sorolls del bosc, les ombres, i el cami pren un altre caire, tota l’estona esperant que surti algun Porc Senglar, però no,  no en surt cap, a tot estirar algun Mussol fent UHUHU,  be com veieu es ben entretingut,  al cap d’unes quantes sortides, comences a matissar els sorolls i el camí, disfrutes bastant més.

Be, Bon Nadal a tots, i que feu molts kilometres el 2010.

Xavi.

Ens hem apuntat, a la Quebrantahuesos, si, si, 205km de carretera, potser, es una bojeria, però, la veritat es que de vegades necesites un objectiu  gran, per mobilitzar les ganes i les forces que tots tenim amagades, dins un mateix.

Be, de fet,hem fet la pre-inscripció, i amb tots els apuntats, es fara un sorteig, per escollir els 8500 afortunats, de moment i 12 dies despres d’obrir-se, ja hi han 10500 persones, segurament s’arribaran  als 15-20 mil.

De moment,  portem unes quantes setmanes entrenant,  combinem carretera i muntanya, amb alguna  sortida nocturna, cada Dijous a les 21H30′ desde la botiga, fem una ruta pel Montnegre de 1H30 a 2H, es una altre manera de fer bici, els sorolls de la nit, el relleu del camí i evidentment el fred, al principi, es clar, perque despres, no gaire.

Al migdia fem en bici de carretera un Mataro, anar i tornar, 1H22′;  no se perque, acabo anant, a mes ritme del que hauria, de totes maneres, de mica en mica vaig notant petites millores, quin gust poder rodar al costat del Mar, quan passes la rotonda d’entrada a l’autopista abans de LLavaneras, notes l’olor del Mar, quasi diria que sents la sal del Mar als llavis,

Es un troç de recta que et porta a forçar la maquina, es curios que quan vas, penses, quan torni, tindre el vent a favor, però quan tornes, continues amb el vent de cara.

Despres del Challenge, entrena moltissima gent, de fet dona gust anar per la carretera, a totes hores hi ha gent en bici, espero que al fer-se més visibles, els ciclistes, tinguin millors infraestructures, es a dir, les voreres, més amples i un major respecte per part dels cotxes, tot i que cal dir, que et respecten bastant, el que encara costa, i a mi tambe, es parar als semafors en vermell i ho hauriem de fer sempre, per que si volem que ens respectin, primer  hem de respectar les normes de trafic.

Continuara….

Xavi.

Nomes dir el nom, ja ens transporta, cap a terres altes i paisatges de postal.

Potser es un topic, però, és veritat, és espectacular, fer bicicleta per llocs lluny dels habituals, ja es un punt, però a sobre, als Pirineus, a llocs com Ordesa sobren les paraules i  cal entrar al mon dels sentits, per que rodar  a 2000m d’alçada i amb el Mont Perdut (3335m) a tocar de la teva mà, amb un aire nitid i vivificant, ens transporta a un estat contemplatiu, que no perdem, fins que baixem a la vall.

La Transpi, és més que una ruta en bici, és coneixer uns altres paisatges, clima, gent de la muntanya, un altre ritme de pedalar; No descobrim America, perque el Mon s’ha fet petit, però encara queden vestigis d’altres temps, pobles abandonats, que et fan sommiar, com seria aquell poble, quina gent hi hauria,l’aillament en que vivien.

Tot aixó i l’esforç, fet cada Dia, et resituen al teu lloc, de fet, quasi 1600m de desnivell fets cada Dia, t’hi posen a lloc, tot i aixis, acabes acostumante.

La nostra ruta comença al Pirineu Aragones fins Navarra, al mitic Roncesvalles;

properament penjarem fotos i algun video i continuarem amb el 2on capitol.

Xavier Juhé.

Gracies, Gracias, Merci, Thanks, Tanke.

Dilluns, 25 de Maig, el Dia despres del Triathlo Challenge. nomes tinc una paraula per descriure el que hem viscut aquests Dies : ESPECTACULAR.

Desde Medbikes ho hem viscut donant servei als corredors i acompanyants,  patin amb ells, per si podrien  participar,

buscant recanvis on sigui i quant sigui, poder ajudar gent a reparar les seves bicicletes, veure les seves cares d’agraiment,

ens omple de satisfacció, gent vinguda de quasi tot el Mon,  com un America amb una Trek amb el canvi i patilla totalment torçats del viatge amb avió, tot plegat feia molt mala pinta, però Joan “Mac Giver” és molt Joan i  “voila” prova superada.

Ès dificil explicar, l’ambient de germanor que hi havia, amb cua de gent esperant amb les seves bicis, semblava la sala d’espera del metge, a tu que et fa mal?, Francesos, Anglesos, Alemanys, Espanyols, ja no sabiem que parlavem. L’entrada semblava un aparcament de Cervelos, Aargons, Specializeds, Orbeas, a quina més  espectacular.

Ha sigut una setmana molt intensa, però per nosaltres el bon rotllo que portava la gent, com tot el grup de Canaris de tenerife i Lanzarote, el grup de Francesos de Marsella, D’Aix en Provence, era com si nosaltres tambe participessim.

Una festa de l’esport, pot sonar a topic, però no, gent que portava molts Mesos preparant-se per la prova, alguns amb anim molt competitiu, però molts  amb ganes d’acabar-la i disfrutar, com una noia de Santander, que era la seva primera Triathlo i en veure “Las Nordicas” que deia ella, l’hi agafaven totes les pors.

Diumenge, 7,30H, l’hora de la veritat, fantastic, tota la gent a l’aigua, llastima de vent, una part dels competidors van acabar anant en oblicuo, realment la corrent era forta, l’esforç era  quasi com si fos el doble de distància, ja a la carretera, volaven, ja de tornada, l’entrada pels carrers de Calella, era espectacular, amb la gent aplaudint i animant.

Però, on realment era impressionant veure a la gent corrent a la part final, gent als balcons dels pisos, a les voreres, cridant el nom dels corredors, que flipaven al sentir el seu nom (estaven escrits al dorsal), molts arrivaven tocats i eren portats en”volandes” pels anims de la gent.

Fins al punt, que molts corredors, aplaudien a la gent, una passada, ja puc dir JO HI VAIG SER.

Per que dic tot aixó, donç, perque normalment, totes aquestes proves, són molt competitives, i la gent va, a ” cara perro”, i trovar-te aquest bon rollo,  costa cada vegada més.

Per aixó, desde aqui m’agradaria donar les gracies, a tots els participants, als voluntaris, i si,SI, a l’organització.

GRACIES, GRACIAS, MERCI, THANKS, TANKE

Ens Veiem l’Octubre.

ps. properament posarem fotos.

Com ja deiem a l’anterior article, hem tingut un Estiu d’infart, tots plegats ens hem accelerat molt, massa, volem tot d’inmediat i a sobre ens costa molt acceptar que tot necessita un temps, i ara hem passat d’un extrem a l’altre d’una alegria desmesurada a una crisi total, corre, corre que  s’acaba el Món.

Hem de tornar a un consum responsable, no cal tornar a les cavernes, peró tampoc fa falta anar a un consum irracional.

Valorar racionalment el que comprem i el que implica, es curios veure com economistes recalquen que per exemple les ofertes de 3X2 impliquen moltes vegades gastar més, aixi com comprar productes de dubtosa qualitat fa que hagim de tornar a comprar el mateix al cap de poc temps, és la cultura de l’usar i tirar, és sostenible tot aixo pel planeta?.

Si, ja se, direu, ja esta el botiguer queixan-se, peró penseu que beneficia que, a França paradis de les grans Areas i amb grans grups industrials dins de les més riques del Món, resulta que tenen una taxa d’atur cada vegada més alta i una degradació economica que porten anys arrastran, donç perque les Pymes són qui aporta més treball i riquesa al seu voltant i reparteixen més equitativament  aquesta riquesa,  aneu sino al centres de moltes ciutats Franceses i veureu com s’ha desertitzat.

A mes si comprem al pages del costat, evitem grans monopolis i concertacions com ja va passar amb els tomaquets, que els venien a 3€ i al pages l’hi pagaven a 20 centims, fantastic¡

Una veritat incomoda?, no, una veritat poliedrica i amb moltes asimetries, tal com diu Salvador Paniker en el seu últim llibre; podem ser militars i pacifistes a la vegada, cristians i homosexuals, banca solidaria, ja,ja,ja.

Cal tornar a uns valors etics, de la vida, de la feina ben feta, de resposabilitat personal amb el que un fa i el seu entorn i on viu, que tot te un proces de gestació i per fer un bon caldo  necessitem un temps.

Segur que fent aixó no serem els més rics, ni creixerem de manera exponencial,  peró serem més solids i probablement viurem amb més qualitat de vida i podrem ser persones.

Ens hem embrancat en una competició inabastable, en que ens tornem petits i desvalguts on tot s’hi val,  Segurament és dira , tenien problemes, estaven desequilibrats, i qui no?, amb aquest estil de vida anem cap a més desarreclos  personals, ansietats i angoixes.

No soc qui, per donar lliçons de res, però si que cal parlar de totes aquestes coses, que en el fons, es el que dona sentit a la vida.

I cal dir-ho, ens en sortim tots o no ens en sortirem.

Un altre Mon es posible, i es veritat , el tenim davant nostre.

Apa, salut i pedala.

Xavi Juhé

Hem tornat a sortir a la recerca de nous camins i rutes per poder-les compartir amb vosaltres. Aquest cop tocava cross-country i vam decidir que la zona seria la Cerdanya. El resultat és la sortida que farem el dia 18 d’aquest mes a la que ja us podeu inscriure a qualsevol de les botigues Medbikes.

Vam sortir de Calella cap a Martinet ben d’hora al mati amb la intenció de fer una combinació de varies rutes que ja haviem fet amb anterioritat. Cap a les onze ja estavem pedalant i notant a les cames la duresa de l’¡nici que només la espectacularitat del paissatge ens feia oblidar. En un moment ens plantem al primer punt de referència desde on gaudim d’unes magnífiques vistes del Cadí que ens acompanyarà durant tota la jornada. Parem sovint a mirar el mapa i a intentar esbrinar cap on aniran les pistes que deixem a banda i banda del camí, de fet aquest és objectiu d’aquesta sortida: trobar camins i combinacions per fer una bona ruta, tant en paissatge com en dificultat assequible.

 Després d’un refrigeri a mitja jornada els núvols comencen a amenaçar-nos i nosaltres decidim enfilar-nos per un corriol que s’endinssa en el bosc, hem de saber si és factible en bicicleta i després de pujar una mica descobrim que no, pot ser de baixada. Continuant amunt trobem tranquilitat dins el bosc fins que el camí es transforma en pista i podem tornar a pujar a la bici, aqui la pluja ens comença a refrescar i ens perseguiran els llamps i trons durant la resta del dia sense arribar a agafar-nos mai del tot.

Arribem al punt més alt i a partir d’aqui planejarem durant uns quilòmetres fins a començar un descens d’uns mil metres de desnivell per pista a tota velocitat que més endevant és convertirà en un corriol que ens deixarà al cotxe.

 En definitiva, una ruta amb pujada exigent i no massa llarga, amb uns paissatges espectaculars que ens ajudaran a pujar,  boscos, camins i valls que ens donaran tranquilitat i bon rollo i un descens que ens donarà l’emoció que necessita tota sortida en BTT.

 Us hi esperem!!!!

Amb un dia fantastic de sol i caloreta vam fer la sortida prevista.  A les 8H30 sortiem l’autocar i les furgonetes carregades amb totes les bicicletes direcció Amer desde on començariem a pedalar.

Un hora de viatge i ja hi som, els petits nerviosos per sortir, no paren de donar voltes fent l’escalfament previ.Comprovem bicis, inflar rodes, tot a punt, sortim tots junts però ens dividirem en dos grups; de fet aixo es una sortida familiar per compartir tots plegats i poder anar cada ú al seu aire.

El dia convida i el cami quasi pla fa que el ritme sigui bó, la nostre ruta va d’Amer fins el camp avançat de les Planes D’ Hostoles on dinarem al seu parc, i els més petits es quedaran (7Km) desde Amer, la resta continuara fins el Coll d’en Bas(17Km) a les portes d’Olot amb el Puigsacalm majestuos, al davant nostre.

El cami enganya bastant, sembl pla, però a mesura que passen els kilometres anem pujant pinyons, el comentari sempre es el mateix ! carai, si que costa anar en pla!; de fet no es pla, la pujada esta entre l’1 i el 2% a la baixada notarem la diferència.

L’entorn precios,  amb la primavera exultant despres de les pluges de l’anterior setmana, fa que pedalar sigui un plaer, pel cami anem trobant més grups tambe en bicicleta.

Als 3Km fem una paradeta amb els petits per refer-nos, aigua, menjar i descansar una mica, comentar la jugada i continuar.

la ruta  aqui,  passada la Font Picant esta bastant separada de la carretera, cosa que dona per  fer els tipics comentaris de tranquilitat, silenci i bon rollo, però ahhhh, de cop i volta sentim uns sorolls de motors d’ alta cilindrada a tota pastilla, han fet un circuit de kartings de competició, GENIAL,  no se per que, però vaig començar a pensar en l’estres de tots els animals i tota la gent que visqui per l’entorn.

De veritat, no podem parar de molestar, contaminar i destruir el nostre planeta, fins i tot en el nostre temps lliure , en fin, ho tenim dificil.

per sort continuem i deixem enrera tot el merder de soroll, arribem a les Planes D’Hostoles i al parc on menjarem, la resta de grup  segueix amunt, passant per Sant Feliu de Pallerols i enfilant ara si amb pujada que es nota, el Coll d’en Bas.

Mitja volta i cap a baix, ara si que si,  a bon ritme passem els KM cap a vall, parem a Sant Feliu a beure i descansar una estona a l’antiga estació, aquest troç es el més solitari quasi no hi han poblacions i nomes trobem la gent que fa tota la ruta.

Arranquem i quasi sense adonar-nos som al parc de les Planes, dinem tots plegats i ens estirem a la gespa al solet, que be! ataquem unes coques de fruita i crema  sense pietat, i iniciem el retorn  de tota la tropa cap a Amer.

Acabem amb el regust de tornar-hi un altre cop.

ens hi veiem.

El Diumenge 13 d’Abril varem fer una sortida pel Cabreres, entre Rupit i Tavertet. sortim desde Rupit cap a Pruit i Cantonigros per pistes que travessen ple de torrents, ara si, plens d’aigua, que ens obliguen algun cop a baixar de la bici, el cami es desdibuixa i amb el fang a les cobertes trobem la carretera d’Olot.

Per un tram rapid, arribem a Cantonigros on per una pista bona i a troços bastant enfangada carenejem per sobre l’Esquirol, iniciem el descens cap a Tavertet per llocs que ens recorden que hi hem passat moltes vegades amb la marxa del “Cabreres”.

Envoltats de pins i l’olor de terra mullada planejem per la pista que a estones esta emporlanada en els revolts més tancats.

Al fons veiem ja, Tavertet, tota plena de cases de pedra, juntes com en un pessebre, encara més al fons es retalla l’ombra del Montseny, amb les Agudes i Turo de l’home.

Desde Tavertet disfrutem d’una vista magnifica, amb el panta de Sau  ( quasi buit) i tota la vall als nostres peus, plena de masies escampades.

Tavertet esta ple de turistes, bé, com nosaltres, però que hi han arribat en cotxe; de fet es un petita satisfacció haver-hi arribat en bici, em fa sentir com si fesim algo especial.

Tornem-hi, ara tot es pujada fins el coll de rajols, la  sortida del poble, pica una mica, la pista esta tota emporlanada,

continuara.