Per mi ha sigut una bona desilusió, ja sabia, que era un 50% de posibilitats, que 15400 inscrits son una passada, però la QH per mi era una motivació extra, una bona pastanaga per entrenar, si, ja se que hi han més marxes, Etc, Etc.

Sembla extrany, que un objectiu clar i determinat, et mogui de manera, tan important, de fet,  feia 2Mesos que entrenavem, sortides nocturnes, alguna ruta ja de 100km.

Com diu en Guardiola, persistirem, i continuarem treballant, o sigui entrenant, segurament les noves fites seran La Terra de Remences i la Irati Xtrem.

Tot aquest Novembre, hem estat fent sortides Nocturnes, a les 9 del Vespre, increible, però, alguna Setmana, hem arribat a esser 10 persones, cal, alguna cosa mes, que ganes de fer un passeig, tambe hem avançat en les rutes i ultimament ja anavem fins Hortsavinya.

Si, continuem sortint, inclus aquesta setmana, amb aquest fred, semblem pasturets abrigadets, abrigadets.

Un cop surts ja esta, però sortir, deu ni do i puki nuki;  els sorolls del bosc, les ombres, i el cami pren un altre caire, tota l’estona esperant que surti algun Porc Senglar, però no,  no en surt cap, a tot estirar algun Mussol fent UHUHU,  be com veieu es ben entretingut,  al cap d’unes quantes sortides, comences a matissar els sorolls i el camí, disfrutes bastant més.

Be, Bon Nadal a tots, i que feu molts kilometres el 2010.

Xavi.

Be, de fet,hem fet la pre-inscripció, i amb tots els apuntats, es fara un sorteig, per escollir els 8500 afortunats, de moment i 12 dies despres d’obrir-se, ja hi han 10500 persones, segurament s’arribaran  als 15-20 mil.

De moment,  portem unes quantes setmanes entrenant,  combinem carretera i muntanya, amb alguna  sortida nocturna, cada Dijous a les 21H30′ desde la botiga, fem una ruta pel Montnegre de 1H30 a 2H, es una altre manera de fer bici, els sorolls de la nit, el relleu del camí i evidentment el fred, al principi, es clar, perque despres, no gaire.

Al migdia fem en bici de carretera un Mataro, anar i tornar, 1H22′;  no se perque, acabo anant, a mes ritme del que hauria, de totes maneres, de mica en mica vaig notant petites millores, quin gust poder rodar al costat del Mar, quan passes la rotonda d’entrada a l’autopista abans de LLavaneras, notes l’olor del Mar, quasi diria que sents la sal del Mar als llavis,

Es un troç de recta que et porta a forçar la maquina, es curios que quan vas, penses, quan torni, tindre el vent a favor, però quan tornes, continues amb el vent de cara.

Despres del Challenge, entrena moltissima gent, de fet dona gust anar per la carretera, a totes hores hi ha gent en bici, espero que al fer-se més visibles, els ciclistes, tinguin millors infraestructures, es a dir, les voreres, més amples i un major respecte per part dels cotxes, tot i que cal dir, que et respecten bastant, el que encara costa, i a mi tambe, es parar als semafors en vermell i ho hauriem de fer sempre, per que si volem que ens respectin, primer  hem de respectar les normes de trafic.

Continuara….

Xavi.

Potser es un topic, però, és veritat, és espectacular, fer bicicleta per llocs lluny dels habituals, ja es un punt, però a sobre, als Pirineus, a llocs com Ordesa sobren les paraules i  cal entrar al mon dels sentits, per que rodar  a 2000m d’alçada i amb el Mont Perdut (3335m) a tocar de la teva mà, amb un aire nitid i vivificant, ens transporta a un estat contemplatiu, que no perdem, fins que baixem a la vall.

La Transpi, és més que una ruta en bici, és coneixer uns altres paisatges, clima, gent de la muntanya, un altre ritme de pedalar; No descobrim America, perque el Mon s’ha fet petit, però encara queden vestigis d’altres temps, pobles abandonats, que et fan sommiar, com seria aquell poble, quina gent hi hauria,l’aillament en que vivien.

Tot aixó i l’esforç, fet cada Dia, et resituen al teu lloc, de fet, quasi 1600m de desnivell fets cada Dia, t’hi posen a lloc, tot i aixis, acabes acostumante.

La nostra ruta comença al Pirineu Aragones fins Navarra, al mitic Roncesvalles;

properament penjarem fotos i algun video i continuarem amb el 2on capitol.

Xavier Juhé.

Dilluns, 25 de Maig, el Dia despres del Triathlo Challenge. nomes tinc una paraula per descriure el que hem viscut aquests Dies : ESPECTACULAR.

Desde Medbikes ho hem viscut donant servei als corredors i acompanyants,  patin amb ells, per si podrien  participar,

buscant recanvis on sigui i quant sigui, poder ajudar gent a reparar les seves bicicletes, veure les seves cares d’agraiment,

ens omple de satisfacció, gent vinguda de quasi tot el Mon,  com un America amb una Trek amb el canvi i patilla totalment torçats del viatge amb avió, tot plegat feia molt mala pinta, però Joan “Mac Giver” és molt Joan i  “voila” prova superada.

Ès dificil explicar, l’ambient de germanor que hi havia, amb cua de gent esperant amb les seves bicis, semblava la sala d’espera del metge, a tu que et fa mal?, Francesos, Anglesos, Alemanys, Espanyols, ja no sabiem que parlavem. L’entrada semblava un aparcament de Cervelos, Aargons, Specializeds, Orbeas, a quina més  espectacular.

Ha sigut una setmana molt intensa, però per nosaltres el bon rotllo que portava la gent, com tot el grup de Canaris de tenerife i Lanzarote, el grup de Francesos de Marsella, D’Aix en Provence, era com si nosaltres tambe participessim.

Una festa de l’esport, pot sonar a topic, però no, gent que portava molts Mesos preparant-se per la prova, alguns amb anim molt competitiu, però molts  amb ganes d’acabar-la i disfrutar, com una noia de Santander, que era la seva primera Triathlo i en veure “Las Nordicas” que deia ella, l’hi agafaven totes les pors.

Diumenge, 7,30H, l’hora de la veritat, fantastic, tota la gent a l’aigua, llastima de vent, una part dels competidors van acabar anant en oblicuo, realment la corrent era forta, l’esforç era  quasi com si fos el doble de distància, ja a la carretera, volaven, ja de tornada, l’entrada pels carrers de Calella, era espectacular, amb la gent aplaudint i animant.

Però, on realment era impressionant veure a la gent corrent a la part final, gent als balcons dels pisos, a les voreres, cridant el nom dels corredors, que flipaven al sentir el seu nom (estaven escrits al dorsal), molts arrivaven tocats i eren portats en”volandes” pels anims de la gent.

Fins al punt, que molts corredors, aplaudien a la gent, una passada, ja puc dir JO HI VAIG SER.

Per que dic tot aixó, donç, perque normalment, totes aquestes proves, són molt competitives, i la gent va, a ” cara perro”, i trovar-te aquest bon rollo,  costa cada vegada més.

Per aixó, desde aqui m’agradaria donar les gracies, a tots els participants, als voluntaris, i si,SI, a l’organització.

GRACIES, GRACIAS, MERCI, THANKS, TANKE

Ens Veiem l’Octubre.

ps. properament posarem fotos.

Hem de tornar a un consum responsable, no cal tornar a les cavernes, peró tampoc fa falta anar a un consum irracional.

Valorar racionalment el que comprem i el que implica, es curios veure com economistes recalquen que per exemple les ofertes de 3X2 impliquen moltes vegades gastar més, aixi com comprar productes de dubtosa qualitat fa que hagim de tornar a comprar el mateix al cap de poc temps, és la cultura de l’usar i tirar, és sostenible tot aixo pel planeta?.

Si, ja se, direu, ja esta el botiguer queixan-se, peró penseu que beneficia que, a França paradis de les grans Areas i amb grans grups industrials dins de les més riques del Món, resulta que tenen una taxa d’atur cada vegada més alta i una degradació economica que porten anys arrastran, donç perque les Pymes són qui aporta més treball i riquesa al seu voltant i reparteixen més equitativament  aquesta riquesa,  aneu sino al centres de moltes ciutats Franceses i veureu com s’ha desertitzat.

A mes si comprem al pages del costat, evitem grans monopolis i concertacions com ja va passar amb els tomaquets, que els venien a 3€ i al pages l’hi pagaven a 20 centims, fantastic¡

Una veritat incomoda?, no, una veritat poliedrica i amb moltes asimetries, tal com diu Salvador Paniker en el seu últim llibre; podem ser militars i pacifistes a la vegada, cristians i homosexuals, banca solidaria, ja,ja,ja.

Cal tornar a uns valors etics, de la vida, de la feina ben feta, de resposabilitat personal amb el que un fa i el seu entorn i on viu, que tot te un proces de gestació i per fer un bon caldo  necessitem un temps.

Segur que fent aixó no serem els més rics, ni creixerem de manera exponencial,  peró serem més solids i probablement viurem amb més qualitat de vida i podrem ser persones.

Ens hem embrancat en una competició inabastable, en que ens tornem petits i desvalguts on tot s’hi val,  Segurament és dira , tenien problemes, estaven desequilibrats, i qui no?, amb aquest estil de vida anem cap a més desarreclos  personals, ansietats i angoixes.

No soc qui, per donar lliçons de res, però si que cal parlar de totes aquestes coses, que en el fons, es el que dona sentit a la vida.

I cal dir-ho, ens en sortim tots o no ens en sortirem.

Un altre Mon es posible, i es veritat , el tenim davant nostre.

Apa, salut i pedala.

Xavi Juhé

A banda i banda ports mitics del Tour, Galibier, Croix de Fer, Alpe d’huez,  hi han bicicletes per tot arreu, de muntanya, de carretera, cicloturistes, és el Disneylandia de la bici; el sol que és desperta retalla el perfil de les muntanyes, magnific paisatge, sóm als peus del massis dels Écrins amb cims de fins a 4000 metres.

Estem eufòrics i amb ganes boges d’agafar la bici, entrem a l’estació i l’ambient és una passada, com que hi ha gelera on es pot esquiar tot l’any, esta ple de esquiadors i surfers, no els pescanova sino dels altres, que es barrejen amb els bikers, vaja tot un flash, trobem l’hotelet al mig del cotarro i al davant de l’alberg dels Jo-Q camps.

Ja canviats i amb tota l’armadura, peto, proteccions,casc integral enfilem pel carrer principal cap el teleferic que ens ha de deixar a quasi 3000 metres, El Jandri I, o sigui la jardinera I; el calor apreta de valent, arribem a dalt i tenim la neu a tocar, les rodes comencen a girar  per un terreny pedregós, l’aire aqui és fresc, que bé,  ja hi som, ens fiquem cap una vermella que baixa cap a la base,  l’Albert i el Robert baixen a Fondo, sort que era per escalfar.

Els disc del Pedemonte treu fum literalment, un fum blanc i amb pudor a ferodo recremat, va fort……  el camí baixa vertiginós amb succesives curves amb peraltes a sac.

Arribem a baix amb parkinson al manillar, anem cap el plat fort d’avui, EL DESCENS DE VENOSC, 875 metres de baixada en menys de 3 KM , un itinerari dur i exigent que farà les delicies dels més …….. freakys, “Merci” és la paraula de moda per aquest descens, quan adelantes als pobres incautes que s’atreveixen a baixar-hi, amb una considerable timba als costats per si et surts arribar directament a baix sense passar per caixa.

Peraltes impossibles, apurades de frenada al límit, pedres de pissarra sueltes, pendent inhumana, afegiu velocitat desbocada i tindrem un coctel explosiu, que de vegades acaba uffff… com el rescat en helicòpter que vam presenciar davant nostre, desde la mateixa pista. us agrada eh! eh! eh!.

La segona vegada que baixavem per Venosc, la pregunta era, per aqui hem baixat abans?  cal dir que el lloc és espectacular i salvatge alhora, t’obliga a donar el millor del teu control sobre una bici, sentin alhora una musiqueta de fons que va repetin  uf,uf,uf,uf. la pujada amb el telecabina serveix per tornar a recuperar i veure desde dalt, la boca del llop.

Aviat penjarem el video de les baixades. de moment veiu el de la pàgina oficial, www.2alpes-vtt.com ,  a la part de baix hi el video de Venosc, bru-tal.

Cap a les 6 de la tarda pleguem, estic mort, tinc la senssació d’estar dins una coctelera i que encara no para, per sort una dutxa i un panaché em fan reviure i a roncar, vull dir, dormir.

Molt d’ambient a l’estació, ja que les diferents federacions d’esqui d’Andorra, Espanya, italia estan tots fent camps. fa fresca, s’esta senssacional. L’endema tot a punt per una nova sessió de free, trobem una nova pista amb saltets i tables que ens permeten disfrutar a bona  velocitat sense tanta exposició, però es clar, el costat fosc ens anava xuclant i evidentment acabem a Venosc. Avui diem, baixarem tranquils, pararem 2 o 3 vegades, bé , es clar, és mentida, a fondo a mà dreta.

Una sortida magnifica, les 2alpes, esta a sols 6 hores de cotxe, amb uns descensos, com il faut, no cal dir que per la propera entrenaré més.

El temps, plovent fins un dia abans i els més de 200 litres per m2 acumulats a l’area de Berga durant l’ultima setmana feien preveure una  marxa mogudeta i fang, molt de fang, però com tot a la vida, les aparences enganyen i home  de fang ni havia, però no el mar de fang que esperavem i les dificultats Homeriques que hauriem de superar, segons Jo, es clar.

Ho reconec, tant de mirar l’espai del temps a TV3 , i quedar abduit per l’index de capacitat dels pantans, en especial,  evidentment del de La Baells al 85% ; perds una mica el Nord i la realitat , creus que baixa tot i realment en fem un gra massa,

Estava tot humit i havien basses i fang però normal pel que havia caigut.

Menys gent que habitualment, uns 600 pax quan normalment en són uns 750, molta gent va esperar fins l’ultim moment; i no va defraudar 68KM, 1600 metres de desnivell, deu nidor, és dura, molt dura.

Sortim de Gosol i enfilem cap el Coll de la Trapa, 15KM vinga pujar i pujar, en portavem 30KM i semblava que no ens haguesim mogut de lloc. Amb el Pedraforca a l’esquena, al costat i al davant era la muntanya omnipresent.

Passem per Peguera, poble abandonat i propietat d’un xeic Arab, aqui si que raja tot, fonts, torrents, la terra esta tota xopa, magnific 42KM i ara ja baixem per un corriol tecnic, que be que van les dobles per aquest terreny, el cami resegueix l’antiga via per vagonetes de les mines, passem un tunel estret d’uns 100m a les fosques, veient la llum al final, vaig al darrere de més gent i penso, que no parin.

el cami pel mig del bosc, és ple de fulles i fang que fan extremar la precaució, nomes per aquesta baixada, ja val la pena la marxa.

Cal anar-hi entrenat, cap al KM50, la gent ja agafa un altre ritme, el terreny matxaca, pedres, branques endureixen la marxa.

Ultim control i cap a Berga, passem per sobre la carretera i entrem al corriol final que ens porta al camping de l’arribada.

El 25 de Maig passat vam anar a la marxa del Solsones, les previsions del temps no eren bones  però tot i així vam sortir com 180 persones més, ja al principi va començar a ploure, primer amb timidesa i despres ja  a sac, van ser tres  hores d’aigua, tot rajava, fonts, torrents, camins, per sort el fang va apareixer als KM finals.

Tot i aixó els camins eren preciosos, amb boira, tot regalimant, les trialeres eren fantasmagoriques, nomes veies al davant teu,com envoltats per un nubol, l’objectiu arribar i secar-te.

Una molt bona Organització, amb senyals fosforecents que es veien de lluny, i gent a les cruilles més  perdedores o dificils, aguantant la pluja igual que nosaltres, molt bé , per tota aquesta gent que col.labora.

Al final 33 Km d’aigua, suor i fang, MTB de l’autentic. L’any que ve hi tornem.

Si bé, és cert que cal un esforç per anar en bici, no ho hauria d’ésser més que en qualsevol altre esport, val la pena desmitificar i ampliar els horitzons d’utilització de la bicicleta, no només com a esport competitiu sino pel simple fet de passar-ho be com a activitat saludable on hi caben totes les variants.

Hem arribat al punt que la bici te moltes més acepcions del que ja sabiem, com a mitjà de transport que cada vegada ens és més una alternativa real en desplaçaments curts, portant els nens al cole o com a font de salut per a gent gran,  ja que no castiga les articulacions.

Com a sport, fent rutes per vies verdes, que ens permeten fer turisme a un nivell bàsic, on fins i tot pot participar gent de tots els nivells. Aixó són els primers passos cap un concepte més global de l’utilizació de la bicicleta.

El món es mou cap aqui, on la qualitat de vida, és precisament poder moures sense cotxe, sense embusos només posar el peu al carrer, on per més carreteres que es fagin sempre queden plenes al cap de poc, cal doncs un canvi  gradual per una millor movilitat en bicicleta.

La prova de tot aixó és el gran exit del Bicing a Barcelona que ha desbordat totes les previsions, si les condicions són les adecuades l’ús s’en dispara, cal doncs  demanar a les administracions que posin mitjans i facilitin aquest ús, amb carrils bici, amb aparcaments, amb carrils tambe al costat de la carretera, que  suposin una alternativa real.

No esperem miracles, peró si que cal pensar, i seriosament en un ús racional dels recursos del planeta, el petroli no baixarà de preu, cada cop serà un bé més escàs i la pressió de la demanda amb nous païssos emergents, (Xina, India,…) ens portarà bastant al limit, preparem-nos i utilizem els recursos com l’aigua i l’energia de la manera més eficaç posible.

S’ens pot dir que tot això és alarmisme, bé si algú ens hagués dit que el Diesel aniria a 200pts. diriem que era boig, doncs encara anirà a més, així ho confirmen economistes de tots costats.

Posem el nostre gra de sorra per fer el nostre Món més humà, no cal cap revolució, només sentit comú i aixó si, un redireccionament de les nostres prioritats que ens farà canviar els valors i la vida més agradable a tots plegats.

Ja veieu, de la bici al canvi de la humanitat, que n’és d’important l’ús de la bici ¡¡¡¡¡¡¡

Les petites coses ens porten a les grans, mirem al nostre voltant i després a un mateix i  preguntem-nos si és aixó el que volem.

Apa, Siau.

Xavier Juhé

Hem tornat a sortir a la recerca de nous camins i rutes per poder-les compartir amb vosaltres. Aquest cop tocava cross-country i vam decidir que la zona seria la Cerdanya. El resultat és la sortida que farem el dia 18 d’aquest mes a la que ja us podeu inscriure a qualsevol de les botigues Medbikes.

Vam sortir de Calella cap a Martinet ben d’hora al mati amb la intenció de fer una combinació de varies rutes que ja haviem fet amb anterioritat. Cap a les onze ja estavem pedalant i notant a les cames la duresa de l’¡nici que només la espectacularitat del paissatge ens feia oblidar. En un moment ens plantem al primer punt de referència desde on gaudim d’unes magnífiques vistes del Cadí que ens acompanyarà durant tota la jornada. Parem sovint a mirar el mapa i a intentar esbrinar cap on aniran les pistes que deixem a banda i banda del camí, de fet aquest és objectiu d’aquesta sortida: trobar camins i combinacions per fer una bona ruta, tant en paissatge com en dificultat assequible.

 Després d’un refrigeri a mitja jornada els núvols comencen a amenaçar-nos i nosaltres decidim enfilar-nos per un corriol que s’endinssa en el bosc, hem de saber si és factible en bicicleta i després de pujar una mica descobrim que no, pot ser de baixada. Continuant amunt trobem tranquilitat dins el bosc fins que el camí es transforma en pista i podem tornar a pujar a la bici, aqui la pluja ens comença a refrescar i ens perseguiran els llamps i trons durant la resta del dia sense arribar a agafar-nos mai del tot.

Arribem al punt més alt i a partir d’aqui planejarem durant uns quilòmetres fins a començar un descens d’uns mil metres de desnivell per pista a tota velocitat que més endevant és convertirà en un corriol que ens deixarà al cotxe.

 En definitiva, una ruta amb pujada exigent i no massa llarga, amb uns paissatges espectaculars que ens ajudaran a pujar,  boscos, camins i valls que ens donaran tranquilitat i bon rollo i un descens que ens donarà l’emoció que necessita tota sortida en BTT.

 Us hi esperem!!!!