Com ja deiem a l’anterior article, hem tingut un Estiu d’infart, tots plegats ens hem accelerat molt, massa, volem tot d’inmediat i a sobre ens costa molt acceptar que tot necessita un temps, i ara hem passat d’un extrem a l’altre d’una alegria desmesurada a una crisi total, corre, corre que  s’acaba el Món.

Hem de tornar a un consum responsable, no cal tornar a les cavernes, peró tampoc fa falta anar a un consum irracional.

Valorar racionalment el que comprem i el que implica, es curios veure com economistes recalquen que per exemple les ofertes de 3X2 impliquen moltes vegades gastar més, aixi com comprar productes de dubtosa qualitat fa que hagim de tornar a comprar el mateix al cap de poc temps, és la cultura de l’usar i tirar, és sostenible tot aixo pel planeta?.

Si, ja se, direu, ja esta el botiguer queixan-se, peró penseu que beneficia que, a França paradis de les grans Areas i amb grans grups industrials dins de les més riques del Món, resulta que tenen una taxa d’atur cada vegada més alta i una degradació economica que porten anys arrastran, donç perque les Pymes són qui aporta més treball i riquesa al seu voltant i reparteixen més equitativament  aquesta riquesa,  aneu sino al centres de moltes ciutats Franceses i veureu com s’ha desertitzat.

A mes si comprem al pages del costat, evitem grans monopolis i concertacions com ja va passar amb els tomaquets, que els venien a 3€ i al pages l’hi pagaven a 20 centims, fantastic¡

Una veritat incomoda?, no, una veritat poliedrica i amb moltes asimetries, tal com diu Salvador Paniker en el seu últim llibre; podem ser militars i pacifistes a la vegada, cristians i homosexuals, banca solidaria, ja,ja,ja.

Cal tornar a uns valors etics, de la vida, de la feina ben feta, de resposabilitat personal amb el que un fa i el seu entorn i on viu, que tot te un proces de gestació i per fer un bon caldo  necessitem un temps.

Segur que fent aixó no serem els més rics, ni creixerem de manera exponencial,  peró serem més solids i probablement viurem amb més qualitat de vida i podrem ser persones.

Ens hem embrancat en una competició inabastable, en que ens tornem petits i desvalguts on tot s’hi val,  Segurament és dira , tenien problemes, estaven desequilibrats, i qui no?, amb aquest estil de vida anem cap a més desarreclos  personals, ansietats i angoixes.

No soc qui, per donar lliçons de res, però si que cal parlar de totes aquestes coses, que en el fons, es el que dona sentit a la vida.

I cal dir-ho, ens en sortim tots o no ens en sortirem.

Un altre Mon es posible, i es veritat , el tenim davant nostre.

Apa, salut i pedala.

Xavi Juhé